Cada #8M quan ens disposem a escriure aquesta entrada ens plantegem la mateixa reflexió: podem no escriure res de nou perquè la realitat, malauradament, res no ha canviat substàncialment o, pitjor encara, hi ha novetats que cap persona amb genuins valors democràtics del segle XXI voldria com la irrupció de l’extrema dreta a les institucions, l’aliança de la dreta extrema ciutadana i popular amb aquests o, encara pitjor, l’expansió de discursos (i ideologies) negacionistes de la realitat que no només neguen les desigualtats entre dones i homes sinó que les recolzen i les potencien i alhora generen un reinterpretació de la realitat en la que les discriminacions, abusos, assetjaments, violacions, assassinats… esdevenen menys execrables fent més difícil la seva eradicació. I no només es consoliden i creixen aquestes postures sinó que malauradament emergeixen divisions dins del propi moviment feminista que ens debilita en aquesta lluita!

Així que la idea de què la lluita continua i és més necessària que mai, la idea que cada dia és #8M és un fet per a qualsevol persona compromesa amb la igualtat, la llibertat, la justícia, l’equitat… Una lluita de totes, tots i les variacions que volgueu, perquè no cal parar-se a pensar massa, per veure que les injustícies, les opressions, les violències, els abusos… campen arreu i sobre la pràctica totalitat de les persones. Per això no ha de sorprendre que els darrers anys es recuperin conceptes com interseccionalitat perquè, a l’igual que a la dècada dels 70 les dones de la Combahee River Collective, les lluites són comunes perquè són múltiple i compartides les opressions que podem arribar a patir.

Per això la manifestació d’aquesta tarda a Barcelona porta per lema Dempeus contra les precarietats, les fronteres i els genocidis! Aquí podeu llegir el MANIFEST i en aquesta pàgina fer seguiment de tot el que es mou.

El 8 de març no és cap dia de festa ni d’homenatge a la dona. És un dia de reivindicació i visualització de la lluita diària de milions de dones contra l’opressió que pateixen. Una lluita de totes i tots, perquè cap esser humà ha de restar impassible davant de l’opressió d’un altre. El silenci i la inhibició ens fa còmplices.

Enguany, s’ha fet un pas més en l’acció col·lectiva i les manifestacions simbòliques, xerrades, etc. (habituals entre les institucions, administracions i partits) perden pes i visibilitat a favor d’una forma de lluita de major intensitat, la vaga, conscients de què no podem conviure ni un dia més amb les mil i una formes de discriminació i opressió a les que s’enfronten la meitat de les persones del planeta durant tota la seva vida pel fet de ser dones. Al carrer, a l’escola, a la feina, a casa, a tota arreu hem de combatre la desigualtat .